Un castell és una torre humana de diferents pisos d’altura construïda amb els cossos dels castellers. Es tracta d’un emblema per a Catalunya que es constitueix de molts anys d’història i un recorregut per tot el territori català, fins a arribar a ser una de les activitats més populars mundialment.

La pràctica dels castells va sorgir al Camp de Tarragona des de fa més de dos-cents anys, ja que la primera actuació documentada data l’any 1770 a l’Arboç (al Baix Penedès). Tradicionalment, els habitants d’aquesta comarca duien a terme una dansa coneguda com el Ball dels Valencians o la Muixeranga.

La tradició de la Muixeranga es divideix en tres fases: el ball, en el qual dues files de persones s’ajupen i s’aixequen alternativament; la torre, que forma torres humanes similars al que avui dia coneixem com un castell; i finalment, les figures, una altra varietat de torre humana. Ja a l’any 1790 es referia a aquesta activitat com a castell, substituint el nom d’origen Muixeranga.

Tot i que avui dia els castells actuen a totes les ciutats de Catalunya, la pràctica ha sofert les causes de crisis tant econòmiques com bèl·liques i socials. La Guerra de la Independència Espanyola, entre els anys 1808 i 1814, i la Primera Guerra Carlista, entre els anys 1833 i 1840, van acabar amb els castells fins anys després. Malgrat les guerres, l’any 1819 es va alçar el primer castell de vuit pisos.

L’activitat castellera també va experimentar fins a l’any 1926 una decadència coincidint amb l’aparició de noves colles a Tarragona, els Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell. La plaga de l’insecte fil·loxera, l’obertura del ferrocarril entre Valls i Barcelona i l’emigració cap a ciutats més grans són els motius principals del declivi casteller.

El positivisme i l’actitud esperançadora dels habitants de Vilafranca i altres ciutats no van permetre que s’acabés amb la tradició. Seguien contractant colles i celebrant castells a la vegada que es va instaurar la Mancomunitat de Catalunya i la celebració de les Festes Desenals de la Verge de la Candela de Valls, aspectes que van afavorir la continuïtat dels castells.

Amb el temps, els castellers han aconseguit posicionar-se de tal manera que la seva pràctica no s’ha tornat a perdre. Des de l’adaptació del Ball dels Valencians, aquests han evolucionat les torres humanes afegint pisos d’altura i aconseguint formes més originals.

Les colles divideixen els castells en diferents parts: la pinya o base, el tronc (de diversos pisos, segons el castell a realitzar), el pom de dalt o pis superior i, finalment, l’enxaneta, qui alça el braç al més alt de la torre sense que el castell s’enfonsi. Sovint, en construccions més complexes, s’afegeixen les figures del folre i les manilles per reforçar el castell.

Els castellers actuen sota un lema sorgit de l’obra Los Xiquets de Valls: força, equilibri, valor i seny. Tanmateix, fer una torre humana implica altres valors com és la constància, l’esforç, la confiança i la compenetració.

Gairebé totes les festes majors de Catalunya dediquen una part del seu programa d’activitats en convidar a colles per a realitzar castells. Es tracta d’una pràctica que ha sigut reconeguda Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l’any 2010 i que mereix conèixer la seva història.